dilluns, 3 de desembre de 2007

Adéu, Candel, amic


Isabel-Clara Simó
La mort de Paco Candel no ha estat una sorpresa per als qui seguíem de prop l'evolució de la seva malaltia, car sabíem que tenia la salut tan deteriorada que ja no hi cabien les esperances. De Candel m'agradaria destacar-ne quatre obvietats, que no per òbvies són menys importants. La primera és l'enorme quantitat de gent que l'estimaven, tenint present que entre els seus amics n'hi havia de diverses tendències polítiques. La segona és que el seu nom figurarà per sempre en la historiografia catalana per la seva aportació sobre allò que va encunyar com els altres catalans, car va ser el primer que va retratar els patiments, les esperances i l'evolució dels immigrants procedents d'Espanya i que ho va fer des de dins, perquè va ser un d'ells i els coneixia tan bé com a si mateix. La tercera és que, ultra aquesta aportació, Candel ens ha deixat un nombre molt elevat de llibres literaris, sobretot novel·les, algunes d'una rellevància literària molt notable. I la quarta és que Candel va estar sempre al costat dels marginats i els qui patien, i així ho va palesar en la seva abundant col·laboració en la premsa.
Quan jo el vaig conèixer, Candel, procedent del Racó d'Ademús i castellanoparlant, em parlava en castellà; pocs anys després, em parlava en català; i anys després va escriure alguns llibres en català, formant part així de la literatura catalana. Aquesta evolució la va fer sense esforç, no per servir els interessos de ningú sinó per simple amor al país, Catalunya, que era, com és evident, el seu propi país. Recuperar i divulgar la seva obra és ara una tasca cívica que hem de fer entre tots.